ESPAI GENERADOR DE CONEIXEMENT COMPARTIT

Al tríptic de convocatòria de les jornades es formulen tres preguntes sobre la taula 2:

El que pretenem amb aquestes preguntes és poder compartir les diferents visions que tenim sobre el contingut de la taula, les diferents possibles respostes a aquestes preguntes, quins són els diferents significats i quines línies ens podem imaginar que ens permetin avançar individual i col·lectivament.

Es tractaria doncs de crear un espai i un temps per generar i elaborar un coneixement professional sobre la nostra tasca, sobre el coneixement que en ella pot créixer i sobre les implicacions personals de tot això.

Necessitem fer-nos preguntes, compartir intencions i idees, elaborar possibles i múltiples respostes. Per això ens proposem constituir-nos com un espai en què les idees circulin lliurement, i en què ens obrim a noves informacions, sigui per mitjà de les experiències que se’ns presentaran com per les idees que es formulin en els debats, i assumir el repte podem generar noves preguntes, noves possibilitats, nous reptes i noves energies per actuar.

Reflecteix, aquest títol un canvi en la manera de mirar la tasca que es pot desenvolupar a les escoles.

Es proposa imaginar les aules i els centres com  espais generadors de coneixement compartit. Però en el cap de molts docents l’escola encara és un lloc on cal assegurar que un seguit d’informacions i continguts entrin en el cap dels nens i en què es pensa que el mestre és l’agent determinant d’aquesta incorporació.

I potser que per pensar en tot això no ens quedi  més remei que somiar i imaginar, doncs implica per a tots nosaltres crear noves entitats emocionals, cognitives i relacionals.

Les qüestions que se’ns plantegen requereixen un replantejament sobre el que és el món actual, sobre el que és un coneixement apropiat per entendre aquest món i sobre el coneixement que es desenvolupa a l’escola.

Cada cop més el món – i per tant, el coneixement sobre ell- se’ns presenta com a complex en les seves relacions, divers en les seves formes, canviant en el temps i l’espai i subjectiu en les mirades i interessos.

Mirem per exemple la catàstrofe del PRESTIGE. És segur que a moltes aules se n’haurà parlat. Possiblement haurà permès converses que han generat actituds de conscienciació ecològica. Però més enllà d’aquesta conscienciació, si volguéssim  mirar aquests fets per entendre realment el que ha passat i per valorar quines alternatives existeixen, no només per al Prestige, sinó especialment per al nostre propi sistema de vida no es necessitaria només una mirada ecològica, sinó també econòmica, política i social ...

El caràcter d’aquest coneixement no és acumulatiu sinó constructiu, i això vol dir crític i actiu, promotor de criteris d’actuació i de canvi en la manera de ser i de fer de les persones. És a dir, que ens hauria de permetre entendre i actuar. No serveix un coneixement que només  ens permeti reproduir i acceptar una realitat que des de cap punt de vista és fixa i immutable.

Podem desitjar un coneixement que serveixi a l’individu i també als col·lectius per a vincular-se profundament amb la realitat, és a dir que serveixi per construir-nos com a persones mitjançant la significació profunda que aporti a la manera com mirem  la realitat complexa i canviant que ens envolta i en la manera com concebem les nostres possibilitats reals d’intervenir en aquest món.

Un coneixement, que no té sentit si no va lligat al món de les nostres necessitats i desitjos més humans, profundament impregnat per tant de sentiments i d’emocions.

Això segurament implica adonar-nos que el coneixement tal com el concebíem en els nostres currículums escolars: enciclopèdic i complert, lineal i unicausal, ordenat i sistemàtic… ha de deixar pas a una concepció més autèntica: situacional, contextual i en construcció, en xarxa i multicausal, caòtic i sistèmic…

I això crea una certa incomoditat, ja que la nostra manera de fer i de programar, previsible, sistemàtica i ordenada potser ja no ens servirà. Quan el coneixement es configura amb aquestes característiques entra en crisi tota la funció transmissora de l’escola.

És acceptat que, actualment l’accés dels infants a la informació es realitza per camins molt diferents, la major part de les vegades per vies no escolars amb un caràcter

permanent, continuat i múltiple, però també fràgil, dispers i deslligat…

El que sí que permet l’escola és constituir-se com un espai d’organització i formalització d’aquestes informacions.  Segurament en aquests moments l’escola és dels pocs llocs on aquestes informacions diferents poden convergir de manera intencional i sistemàtica entre les diferents persones per configurar uns projectes comuns, caracteritzats principalment com a projectes de coneixement més que de profit. Però per tal que aquesta convergència sigui efectiva, cal assegurar un objectiu per a aquesta informació, promoure que aquesta informació generi un nou coneixement a partir de la definició de vies per a la seva comprensió i activació.

Imaginar l’aula com a un espai generador implica imaginar un funcionament guiat per la intenció de que passin algunes coses que permetin generar moltes oportunitats per a nous coneixements no existents prèviament. Aquesta coneixements són especials, contextuals, és a dir, propis d’aquell grup de persones

Possiblement ens serveixi la metàfora d’imaginar l’aula com una comunitat viva, com una espècie d’ecosistema, complex, adaptatiu, tendent a l’autoorganització. Format per diferents individus que es relacionen entre sí, que es mouen per necessitats, que “s’alimenten d’informació”, on es crea i es genera nova informació, nou coneixement, propi i específic d’aquesta comunitat, que és usat per retroalimentar-se i canalitzar les energies necessàries en les relacions que crea amb l’entorn.

En aquest sentit, l’aula es un espai privilegiat per adquirir capacitats i recursos però sobretot per a ser utilitzats per interpretar i actuar sobre la realitat que l’envolta.

Aquestes capacitats i recursos no són només idees i maneres de fer.., sinó també i en primer lloc, valoracions, emocions, intencions, contradiccions, preguntes i necessitats.

Quan imaginem un espai amb aquestes característiques, necessàriament haurem de parlar de Compartir, ja que només es pot veure com una aula capaç de organitzar-se al voltant de projectes comuns i on la vida de relació interpersonal, cognitiva, emocional, és el motor de tot el seu funcionament

A l’aula els infants no estan mai sols. Per això compartir intencions, idees i maneres de fer es una necessitat pròpia d’un espai que funciona en col·lectivitat. I el valor de la cooperació és un dels que regula tota aquesta vida.

Això ens planteja noves qüestions:

Potser  massa preguntes, però també portes obertes.  Segur que podem anar més enllà, i atrevir-nos, com l’Alícia, a mirar “a l’altra banda del mirall”!