Coordinació: Miquel Moyà i Antoni Poch
Secretaria: Ferran Anell i Montse Ventura
Els canvis de tot ordre que s’esdevenen en la nostra societat fan necessària la formació permanent de qualsevol professional, de qualsevol ciutadà, per poder donar respostes adequades a a nous projectes I A NOVES SITUACIONS SOCIALS QUE PODRIEN SER PROBLEMATIQUES.
En el món de l’educació, gairebé tothom n’està convençut. El més difícil és que cada col·lectiu trobi la millor manera de dur a la pràctica una formació permanent que incideixi de debò en la constant millora del funcionament DELS CENTRES.
Aquestes són algunes de les orientacions que van prendre més força en aquesta taula de debat:
1. El Projecte Educatiu del Centre i la formació permanent
1.1 S’entén que la tasca d’una comunitat educativa concreta ha d’estar expressada i ben definida en el seu Projecte Educatiu, entès com a eina dinàmica per a l’acció, i que la formació permanent del professorat de cada centre o de cada zona, així com la formació de les mares, dels pares i d’altres professionals d’administració o serveis, ha de ser un dels aspectes contemplats i integrats en tots i en cadascun dels corresponents projectes singulars.
1.2 Tot i que la formació permanent també ha de respondre a les necessitats i als projectes personals, cal donar prioritat a les activitats que ajudin a millorar l’orientació general de cada escola i la pràctica del dia a dia en funció de cada projecte educatiu progressivament consensuat.
1.3 En aquest sentit, sembla que encara cal potenciar molt i molt la cultura cooperativa i de formació, la constitució d’autèntics equips de reflexió, de planificació i de treball, sobretot en el si dels grups de mestres i altres professionals d’una escola, però també en els grups de mares i pares; no cal dir que aquesta cultura cooperativa i de formació REVERTIRA INDIRECTAMENT A L’ALUMNAT.
1.4 El procés d’ensenyament-aprenentatge i de formació en tots els ordres no és mai unidireccional; tots ensenyem i tots aprenem. Aprendre dels alumnes és mostra de maduresa professional. Només l’escola que aprèn pot ajudar a aprendre.CAL DEIXAR DE PENSAR EN COM ENSENYEM PER APRENDRE DE COM APRENEN ELS NENS.
Amb menys paraules: projecte educatiu consensuat, treball cooperatiu o en equip en tots els àmbits i pla complet de formació permanent són tres elements que es precisen i es complementen alhora.
2. Formació institucional / Formació en el centre
2.1 Es constata una valoració força negativa i generalitzada del vigent Pla de Formació establert pel Departament d’Ensenyament. Sovint els cursos de formació amb caràcter prescriptiu prenen modalitats del tot contradictòries amb el mateix discurs que es predica o bé pretenen tenir una incidència de tal magnitud en la pràctica educativa que seria impensable un model paral·lel en altres àmbits profesionals, en la sanitat, per exemple. Un pla igual per a tothom, en forma i continguts, no funciona. El sistema anomenat de cascada és una il·lusió. Uns formadors que no coneixen la realitat en la que volen incidir són inoperants. Hi ha qui opina que el malbaratament de recursos públics que comporta aquest sistema és d’una envergadura considerable.
2.2 Els Plans de Formació de Zona són la modalitat potencialment més participativa. La valoració que se’n fa és molt irregular en els diferents indrets del territori. En general es constata un procés creixent de burocratització i una dependència excessiva del tarannà de la inspecció o dels membres de cada CRP.EN UNA DATA CONCRETA DE L’ANY. UNA DEMANDA ELABORADA, QUE RESPON A UNA NECESSITAT REAL D’UN CENTRE, S’HAURIA DE PODER ATENDRE EN TOT MOMENT DEL CURS ESCOLAR.
També hi ha qui, amb prou coneixement de causa, fa constar que no s’han explotat prou les diverses modalitats del Pla de Formació; que els equips de mestres no han tret prou profit de les possibilitats que ofereixen els Plans de Formació de Zona; que els representants de les escoles en el PFZ no se sap a qui representa; que sovint les demandes són molt migrades I QUE EN GENERAL SOL HAVER-HI UNA ADAPTACIO A L’OFERTA I S’ELABOREN POQUES DEMANDES.
2.3 Els Plans Estratègics, en el que comporta de reflexió i de formació permanent, van crear unes expectatives que no s’han vist satisfetes. De totes maneres es valoren positivament per la seva filosofia de donar resposta a les necessitats i projectes de cada centre en concret i del seu entorn. Es consideren una via a desenvolupar.
2.4 Els debats d’aquesta taula també van incidir en el perfil dels formadors, en la seva metodologia de treball, en la seva selecció, en les seves condicions laborals incloses les retributives, en les repercusions que té la seva absència quan procedeix d’una escola on està en actiu. En tots aquests apartats, en general, la necessitat de millora es considerava imprescindible.
3. Autonomia, responsabilitat i diversitat en la formació permanent
3.1 Els equips de mestres que han realitzat un procés positiu de cohesió, d’implicació personal, de treball amb uns objectius comuns i compartits, reclamen tant l’autonomia per ensenyar com l’autonomia per aprendre, és a dir, l’autonomia en la formació.
3.2 Els equips de mestres i altres professionals de cada escola o de cada zona són qui millor poden conèixer la realitat, les necessitats i els projectes tant de l’alumnat com del professorat i dels pares. Per tant és al centre a qui pertoca de fer el seu pla de propostes de formació permanent, propostes que han de rebre el reconeixement i els suports de tot ordre per part dels òrgans pertinents de l’administració educativa, després del pertinent procés de justificació i de raonament.
3.3 Autonomia, I TEMPS vol dir drets i deures. I per tant, cultura de la responsabilitat i de la competència professional. Aquesta reflexió d’ordre ètic també va ser present en els debats de la taula. La reflexió sobre la pròpia pràctica docent només la poden fer els mateixos implicats en aquesta pràctica. Qui ha de solucionar les mancances no és l’expert de l’ICE, sinó els propis equips de mestres, amb els recursos i les condicions que calgui, tot confrontant teoria i pràctica docent.VOLEM QUE ES CONTEMPLI UN ESPAI DE REFLEXIO A L’ESCOLA, TOTS JUNTS. ESPAIS NO FORMALS DE FORMACIO PERMANENT. LA FORMACIO ES TAMBE COMPARTIR PROBLEMES, QUE PODEN GENERAR UNA NECESSITAT DE FORMACIO.
L’activitat docent necessita temps i les activitats de formació també; però amb el temps no n’hi ha prou. Cada centre ha d’analitzar el seu nivell de cohesió i d’implicació personal així com els seus procesos organitzatius i comunicatius, per tal d’establir les millores necessàries i estimular la necessitat de formar-se i de modificar actituds quan calgui.
3.4 No hi ha dues escoles iguals. La realitat del fet educatiu al nostre país està inscrita en la diversitat. Escoles urbanes de moltes tipologies, escoles i zones rurals ben diferents. En un mateix barri, a vegades, escoles amb maneres de ser, de fer i amb implicacions socials ben dispars . Aquesta diversitat exigeix també diversitat i flexibilitat de models de formació permanent.
3.5 Els equips de mestres han de poder proposar i escollir els formadors que considerin més idonis d’acord amb les seves necessitats i projectes, ja siguin membres en actiu d’un centre escolar, d’una universitat o d’una altra institució. SI TENIM AUTONOMIA PER ENSENYAR, HEM DE REVINDICAR AUTONOMIA PER APRENDRE. HEM de poder proposar la modalitat de formació (en el propi centre, només amb mestres, amb mestres i alumnes, intercanvi personal i de recursos en la mateixa escola o entre escoles, visites, seminaris, coordinació entre els centres d’un barri, d’un territori més ampli, d’una zona rural, anàlisis de casos, intercanvi d’experiències exitoses i no exitoses, propostes de llicències d’estudis…) i les condicions i exigències de recursos que cada modalitat comporta.
Cada equip de mestres, a través dels seus òrgans directius, i amb el vistiplau del Consell Escolar, ha de poder exposar i raonar detalladament el seu Pla de Formació de Centre amb els representants dels organismes administratius que estiguin autoritzats per atorgar-li el reconeixement i els recursos humans, materials i organitzatius necessaris, establint els mecanismes de control socialment recomanables.
En resum, els debats realitzats en aquesta taula i les orientacions i conclusions que se’n deriven ens porten a considerar la necessitat de:
· REVISAR LA FORMACIO INICIAL DEL MESTRES. CAL DOTAR-LOS DE RECURSOS PER SORTIR-SE’N DEL DIA A DIA (LLICENCIATURA).
· NECESSITAT DE MODELS QUE ESTIMULIN LA NECESSITAT DE FORMAR-SE COM A CENTRE I INDIVIDUALMENT, AIXI COM LA VOLUNTAT DE VOLER-SE FORMAR I UN EQUIP AMB QUI COMPARTIR.
a) Projectar, debatre, establir i dotar de recursos un nou model de Pla Generalde Formació, amb la participació de tots els sectors implicats.
b) Construir un nou model que contempli i respecti el Pla de Formació elaborat per cada centre en el marc d’una cultura cooperativa, un pla que ha d’estar integrat de ple en els respectius i singulars Projectes Educatius, Curriculars i de Règim Intern.
c) Construir un nou nodel que, recullint les experiències més exitoses, reflecteixi una nova correlació entre les ofertes institucionals i la consideració, el reconeixement i el suport a les propostes autònomes dels Plans de Formació dels centres educatius, en tota la seva diversitat.
d) Construir un nou model amb els trets genèrics exposats no només és possible des del punt de vista organitzatiu i d’optimització de recursos materials i humans, sinó que pedagògicament ha de ser molt més eficaç, estimulant i respectuós amb els equips de mestres que exerceixen responsablement la seva professionalitat.
* NECESSITEM TROBAR ESPAIS NO FORMALS DE FORMACIO PERMANENT I BUSCAR TEMPS PER INTERCAMBIAR I DEBATRE AMB IDEA COL.LECTIVA.
e) Construir un nou model de Formació Permanent que respongui periòdicament davant de cada comunitat educativa i de la societat en general de les despeses públiques esmerçades i dels resultats aconseguits.