Sembla evident la distància creixent entre les propostes educatives que s’elaboren des dels experts en educació i des de l’administració educativa, i la realitat que els docents viuen a les escoles. Cal que aquestes jornades estableixin ponts de diàleg entre aquestes diverses realitats, per apropar posicions que ajudin l’escola a avançar realment en la innovació educativa i en la transformació social, i així poder fer front als reptes de futur.

El document que presentem a debat a les taules d’aquestes jornades es basa en els quatre grans objectius o pilars que hauria de tenir l’educació del segle XXI segons l’informe de la UNESCO dirigit per Jacques Delors Educació: hi ha un tresor amagat a dins. L’informe considera que mitjançant l’educació s’han de desenvolupar quatre tipus d’aprenentatges: aprendre a ser, aprendre a conviure, aprendre a conèixer i aprendre a fer.

Els aprenentatges han de partir de l’individu que aprèn, i per tant han de tenir com a objectiu bàsic la construcció de la seva identitat, però també cal tenir en compte que no es pot ser persona sense aprendre a ser i a conviure, ja que s’és també amb els altres i en relació als altres. Aquesta convivència s’ha d’entendre com a cooperació, ja que aquesta és l’única convivència amb ple sentit.

Els altres dos pilars educatius tenen la mateixa importància: aprendre a fer, aprendre a actuar, es relaciona directament amb aprendre a conèixer. Tot i que són dos processos diferents, s’interrelacionen i s’enriqueixen mútuament.

Aquestes quatre finalitats (aprendre a ser, a conviure, a fer i a conèixer) són àmpliament acceptades. No obstant aquesta acceptació, a ningú se li escapa que la seva posada en pràctica a l’escola es presenta sovint com una opció maniqueista (o fer o conèixer, o individualitat o socialització forçosa…), cosa que palesa contradiccions internes d’una institució que caldria replantejar i reformar urgentment per tal que realment pogués respondre als quatre grans aprenentatges apuntats.

La perspectiva de la necessitat d’aquests quatre tipus d’aprenentatges obliga a reconceptualitzar no només l’acció educativa escolar del dia a dia, sinó també l’acord sobre què és necessari ensenyar/aprendre; per tant, afecta a tots els components del currículum.

Això ens duu a plantejar-nos algunes qüestions prèvies:
                Com els hem d’interpretar, aquests grans aprenentatges?
                Com els podríem transformar en eines d’acció i d’interpretació de la tasca educativa?
                Quines coses haurien de canviar a les escoles i en el currículum per fer-los efectius?

En l’informe Delors aquests aprenentatges es consideren el repte més important per a l’educació del segle que estem començant. Es tracta d’aprendre a ser i aquest és un tipus d’aprenentatge que està fortament relacionat amb el més profund del desenvolupament i la formació personal (dels educadors i educadores, i de l’alumnat).

En una societat com l’actual, en la qual el canvi és constant i accelerat, els valors socialment predominants també canvien i, a més, es té sovint la sensació que hi ha buits (uns valors semblen arraconats, però encara no se n’han assentat de nous) i profundes contradiccions en el si de la societat.

Per altra banda, la societat multicultural que s’està formant, requereix (entre altres qüestions) que les institucions educatives també assumeixin el repte d’ensenyar a conviure. L’escola ha d’ensenyar la diversitat que es dóna entre les persones, i a la vegada les semblances i la interdependència que hi ha entre els éssers humans. Cal entendre i acceptar la singularitat de cadascú com a font de coneixement i d’enriquiment personal.

És així doncs que l’objectiu d’ajudar a l’alumnat a adquirir valors sòlids, tant en la dimensió més personal com en la dimensió més col·lectiva i convivencial, esdevé quelcom clau per a l’educació del nou segle.

L’ensenyament-aprenentatge de principis ètics i d’actituds democràtiques i de convivència és tan essencial per al futur de la societat que l’escola (la institució més important en la transmissió intencional de la cultura) no pot deixar de plantejar-s’ho com un dels seus reptes més rellevants.

El nostre sistema educatiu, en la seva pràctica real, concedeix més importància i dedicació a la formació racional i a l’adquisició de coneixements i tècniques que no pas a l’adquisició de valors, actituds i pautes de convivència (cosa que suposa, per altra part, que es dóna un aprenentatge actitudinal i de valors en gran part no intencional, vehiculat mitjançant el currículum ocult).

L’escola prioritza els coneixements i certes habilitats per damunt de la formació integral de les persones. Si veritablement aquesta formació integral fos la prioritat, els objectius relacionats amb aprendre a ser i aprendre a conviure es considerarien pilars fonamentals de l’acció educadora.

Es prepara més per a la ciència i la tècnica (per al domini de sabers "acadèmics") que no pas per a la vida. Fins i tot es dóna per fet, a mesura que s’avança cap als nivells superiors de l’ensenyament, que personalment hom va evolucionant i va adquirint la maduresa adequada a cada edat. Les diferències individuals són fàcilment visibles per a un observador atent sense necessitat de considerar les aportacions de la psicologia sobre la no-uniformitat dels ritmes del procés de maduració.

El persistent fracàs escolar, i també la situació d’estrès d’alguns i algunes mestres ens han de fer reflexionar. A banda de les condicions de treball, les exigències del sistema social, l’estructura escolar..., cada cop més es considera que, tant el fracàs de l’alumnat com el malestar docent, també obeeixen a una manca d’equilibri personal, a la pèrdua de confiança en un mateix, a la falta de recursos per establir relacions positives amb els altres..., de manera que podem deduir que existeixen mancances en la formació emocional.

El desenvolupament personal suposa també l’educació en les dimensions emocionals: per un costat, les que fan referència a la pròpia persona, com l’autoestima, la regulació emocional i l’automotivació. Són a la base d’aprendre a ser, i s’han caracteritzat com l’anomenada intel·ligència intrapersonal: la persona es coneix i s’entén amb ella mateixa, va descobrint la forma de fer que li és pròpia, que rendibilitza els seus esforços i la fa sentir a gust amb ella mateixa. Per l’altre costat, hi ha les emocions que fan referència als altres: l’empatia, les habilitats socials, la capacitat de viure en grup, de prendre decisions, de resoldre els conflictes. Formen la base d’aprendre a conviure i capaciten per realitzar tasques comunes; és l’anomenada intel·ligència interpersonal: la persona té una orientació positiva cap als altres i tendeix a col·laborar-hi i a impulsar la vida col·lectiva encarrilant les dificultats.

Les dues dimensions de la formació personal, la racional i l’emocional, concreten el projecte personal de cadascú. Són la base que fa possible que l’individu pugui fer front a les seves responsabilitats, una de les quals és sens dubte el progrés en les adquisicions que proposa el sistema educatiu. I, en aquest àmbit, cal tenir present que l’increment de la dificultat de les demandes de l’educació demana un increment progressiu de la maduresa personal per assumir-les.

La finalitat de l’escola ha de ser la formació integral de l’alumnat. L’atenció a la diversitat-singularitat individual, sota l’òptica que hem destacat, hauria d’anar al davant de la que es refereix al fet de si l’alumnat segueix o no segueix els estudis considerats més acadèmics.

Aquesta atenció a la persona, i per tant a les seves capacitats i vivències emocionals, d’interrelació i d’inserció social, hauria de suposar una preocupació preferent a les escoles per analitzar i reflexionar col·lectivament sobre el sentit i el paper dels valors en l’ensenyament, sobre democràcia, convivència i pràctica docent, i sobre el dret de tota persona de construir-se un pensament autònom i crític i de forjar el seu propi criteri per tal de determinar, per si mateixa, el que considera que ha de fer en les diverses circumstàncies de la vida.

Aquesta reflexió cal situar-la tant en l’àmbit sociològic, antropològic i psicològic com en l’anàlisi de la pràctica educativa i en l’aprofundiment sobre els processos, les estratègies i les tècniques que ajudaran a aprendre a ser i a conviure. Cal tenir cura de l’orientació en el coneixement d’un mateix, en la regulació de les pròpies emocions, en l’anàlisi, la reflexió i els compromisos lliurement adquirits per l’alumnat, en els processos de resolució de conflictes i en els models i el currículum ocult que es vehiculen.

Es tracta de replantejar el perquè i el com de l’atenció a la vida col·lectiva, al grup d’alumnat i a la comunitat educativa, ja que és aquesta col·lectivitat la que ofereix el marc per al desenvolupament personal, racional i emocional.

La reconceptualització de l’escola demana un canvi de punt de vista i una modificació de prioritats.

Les preguntes que ens podríem fer són:
            Com s’incorporen a l’escola aprendre a ser i aprendre a conviure?
            Com atendre el desenvolupament emocional?
            Quins canvis s’han de produir a l’escola?
            De quina forma influeixen en les relacions i actuacions de l’equip de mestres?

El saber i el saber fer són els altres dos aprenentatges que ha de pretendre l’escola. Tot i que es tracta de finalitats més assumides per la pràctica docent, és important analitzar i reflexionar sobre l’enfocament (selecció de continguts, estratègies...) dels processos d’ensenyament-aprenentatge de coneixements i d’habilitats o procediments en el marc de la societat actual i en la perspectiva de formació integral.

Aprendre a conèixer, entès més com un procés orientat cap al domini dels instruments del coneixement que no pas cap a l’adquisició de sabers classificats (múltiples i canviants), es pot considerar com un mitjà i alhora una finalitat de la vida humana. Entès com un mitjà, es tracta que cada individu aprengui a comprendre el món que l’envolta, com a mínim en la mesura que li calgui per viure amb dignitat, per desenvolupar les seves capacitats professionals, per comunicar. Com a finalitat, el seu fonament és el plaer de comprendre, de conèixer, de descobrir.

En la nostra realitat educativa acostumem a partir d’un currículum centrat en les prescripcions (i, darrerament, en les competències, que implica tendència a l’homogeneïtzació), més que de la realitat del que passa dins de l’aula (que implica diversificació). Continuem pensant que la qüestió de la diversitat està a aconseguir "el mètode i l’organització" més que a canviar la nostra visió sobre el que és prescriptiu.

Tenim un currículum basat en una concepció academicista del saber, bàsicament disciplinari i aïllacionista, més que centrat en la persona que aprèn i en la seva cultura. Normalment es prioritza un currículum centrat en l’aprenentatge de tècniques (més fàcils de programar des de les disciplines), per sobre de l’aprenentatge del coneixement de la realitat, que necessàriament ha de ser global i transdisciplinari.

Així mateix, no acostumem a prestar prou atenció al fet que l’aprenentatge de conceptes ha de ser fruit d’un procés d’elaboració i de construcció personals i al fet que aquests aprenentatges tenen ple sentit quan són útils per interpretar fenòmens i situacions.

Aprendre a conèixer suposa primer de tot aprendre a aprendre; aprendre a "conèixer i comprendre el món", i això vol dir comprendre la complexitat, i comprendre de forma contextualitzada. En aquest aprendre a conèixer no podem obviar el paper de la comunitat en sentit ampli, entesa com el conjunt d’agents del territori proper que participen directament o indirectament en l’educació dels infants.

Respecte a aprendre a fer, és necessari reflexionar sobre el fet que el progrés tecnològic i la incertesa del futur demana més que capacitació professional, competència feta d’elements personals, emocionals i professionals. Adquirir capacitats relacionades amb el saber fer ha de consistir en una combinació de la qualificació, amb el comportament social, la capacitat de comunicar, de treballar amb els altres, de treballar plegats, de dirigir i de resoldre conflictes... En un món tan canviant, l’educació hauria de donar un paper molt rellevant a la imaginació i a la creativitat.

No es tracta tant d’ensenyar tècniques molt específiques (que molt probablement quedaran desfasades en un futur proper) com d’ajudar l’alumnat a adquirir competències generals i a aprendre estratègies per enfrontar-se a l’imprevist i a les situacions incertes i canviants.

L’aprenentatge del saber fer requereix plantejar-se la necessitat de proporcionar models, així com la necessitat de facilitar la reflexió sobre la pròpia activitat i d’aplicar l’aprenentatge a contextos diferents, per tal que l’aprenentatge sigui comprensiu i, per tant, utilitzable davant problemes i situacions diverses.

Però l’element essencial per aprendre a fer és fer, exercitar-se en l’habilitat, la tècnica, l’estratègia... Per tant, la pròpia acció esdevé la font de l’aprenentatge. D’aquí que, en la perspectiva d’aprendre a fer que comentem, es faci necessari introduir com a elements importants el treball en grup, l’aprenentatge cooperatiu, l’aprenentatge entre iguals, el treball conjunt amb la comunitat i tot allò que comporta una dimensió de caràcter grupal. El creixement social es fa a partir de la pertinença a un grup i aquest constitueix un potencial educatiu, i els agrupaments són aportacions per a la persona.

L’ambient en què es possibilita l’aprenentatge determina la qualitat de les relacions personals que s’estableixen a l’escola. Qualitat que ve definida per qüestions com: les relacions de poder, els valors, l’ús que es fa del coneixement, l’actitud crítica i avaluadora de la pròpia feina, la riquesa i varietat de produccions dels infants, els judicis de valor sobre el que s’aprèn... L’escola organitzada com a comunitat de coneixement, d’aprenentatge i d’investigació prioritza els valors de l’argumentació, el sentit crític i la diversitat a partir d’una dinàmica de cooperació i és en aquest espai on els llenguatges prenen valor perquè possibiliten intercanviar i compartir coneixement.

Les preguntes que ens podríem fer són:

- Quina es la metodologia educativa per aprendre a conèixer la realitat?
- Podem fer un aprenentatge cooperatiu a les escoles 3-12?
- Com impliquem l’alumnat en el seu coneixement?
- Com ensenyar a posar en pràctica els coneixements adquirits?
- Podem generar alternatives basades en la participació entre tota la comunitat educativa perquè sigui el mateix col·lectiu el que orienti en el procés educatiu?
- Com impliquem la comunitat (agents del territori pròxim) en el coneixement?
- Hem de modificar l’estructura organitzativa per poder millorar l’aprenentatge?

Les àrees sempre han estat un referent curricular a l’escola, però podem cercar maneres de veure aquestes àrees que exemplifiquin línies d’actuació i de conceptualització dels seus continguts com a sabers lligats a altres sabers (no aïllats) i que mostrin, a més, propostes d’actuació educativa que parteixin de la realitat cultural dels infants.

Hem de reconceptualitzar les condicions estructurals de les escoles, en especial els aspectes referits a l’agrupament de l’alumnat, l’organització del temps i l’espai, i el treball amb la comunitat, de manera que les estructures siguin tals que possibilitin els quatre tipus d’aprenentatges (ser, conviure, conèixer i fer) en una perspectiva de formació integral que necessàriament cal ubicar en un marc social.

Les preguntes que ens podríem fer són: